Sant Feliu Sasserra

Municipi lluçanès adscrit administrativament a la comarca del Bages. 

Es dona la curiositat que en crear-se la comarca del Lluçanès el 2023, Sant Feliu Sasserra va passar a formar part de la nova comarca, al cap de vuit setmanes però, en el ple municipal es va decidir tornar a formar part del Bages.

Tot i ser una de les viles cremades el 1714 per les tropes borbòniques, el nucli urbà conserva un marcat aspecte medieval.

L'església de Sant Feliu és un edifici gòtic tardà aixecat el 1581 sobre l'antiga església romànica del segle XI, de la qual se'n conserven uns murs i la portada romànica. La capella del Santíssim hi va ser afegida el 1881.

La seu de l'Ajuntament és un edifici del 1611 amb façana renaixentista. Va ser la seu de la cúria de la sotsvegueria del Lluçanès fins al decret de nova planta, quan va passar a ser la seu de la casa de la vila. Després de la restauració del 1972 va allotjar també la biblioteca i el jutjat i l'arxiu municipal.

Ja que som a la Plaça Major, direm que és una plaça rectangular de no gaire amplada. La majoria de les edificacions són cases senyorials de diferents estils.

La Torre Vilaclara és un gran casal d'estil eclèctic edificat el segle XIX i catalogat com a BCIN

Tot passejant pel nucli urbà podem trobar altres edificis interessants, alguns d'ells catalogats com a BCIL

Sant Feliu Sassera, com a seu de la sotsvegueria del Lluçanès va concentrar entre 1616 i 1648, 23 processos contra dones acusades de bruixeria, i segons fons oficials, almenys 6 d'elles van ser condemnades i executades a la forca. Tot això i més s'explica al Centre d'Interpretació de la Bruixeria.

El Serrat de les Forques és el lloc on van ser executades les malaurades dones que, acusades de bruixeria, van ser condemnades a morir a la forca. Actualment, al punt més alt hi ha la glorieta Vilaclara, una construcció modernista octogonal, on hi ha inscrits el nom dels vuit vents.

Des d'aquest punt hi ha una immillorable vista del poble i de la comarca, amb els Pirineus de fons si mirem cap on toca.

Oristà

Municipi de la comarca del Lluçanès, situat a la vall de la riera Gavarresa, el més gran en extensió d'aquesta comarca creada el 3 de maig de 2023, anteriorment pertanyia administrativament a la comarca d'Osona.

Tot i que Oristà va ser una de les viles cremades per les tropes borbòniques el 1714, dins del seu nucli resten alguns elements arquitectònics anteriors a la crema

Sant Andreu d'Oristà, romànica d'origen, és esmentada des del 942. La construcció actual d'estil neoclàssic data del segle XVIII, però al seu interior hi conserva l'antiga cripta romànica.

Les construccions de la Plaça de l'Església són majoritàriament del segles XVII i XVIII, entre les quals hi figura l'edifici de l'Ajuntament.

La Rectoria de Sant Andreu, adossada a la paret sud de l'església, va ser reformada durant la dècada de 1970

L'element cilíndric adossat a la façana de la rectoria és una tina de vi de 2,90 metres de diàmetre i 3,55 de profunditat. Actualment la rectoria allotja el Museu Rocaguinarda de terrissa catalana, i la tina està tapada, ja no conté vi.

Dominant el poble des del puig de Sant Joan està ubicada la capella de Sant Sebastià, reconstruïda el 1722. El segle XV ja se n'havia bastit una d'anterior en ser derruïda per un terratrèmol l'original capella documentada des del 923. 

Santa Maria d'Oló

Municipi situat a l'extrem nord de la comarca del Moianès, amb límits amb el Bages, el Lluçanès i Osona

El nucli principal de la població està dividit entre el nucli antic, anomenat "dalt del poble", situat dalt d'un turó a redós de l'antic castell medieval del qual hi ha constància des del segle X. Del castell han sobreviscut alguns troços de mur i les restes d'una torre, que actualment és annexa a una vivenda.

A dalt del poble hi trobem també l'església barroca del segle XVII dedicada a Santa Maria i Sant Joan d'Oló, bastida sobre els ciments de dues naus anteriors consagrades el 999 i el 1166. La porta d'estil renaixentista està datada el 1646

El nucli antic va creixent al llarg dels segles XVII i XVIII, parteix de la Plaça Major i s'estén al llarg del carrer Sant Antoni, que enllaça amb el nucli de baix

A la part alta destaca Cal Manant, edifici noucentista construït el 1917. Vivenda unifamiliar que va passar a ser propietat del municipi en morir la propietària Consol Altimires. Va ser la casa de la vila des del 1961 fins als anys 80

Cal Telèfonos és un edifici noucentista dels anys 1920. Va ser propietat del propietari de la fàbrica Manuel López. La denominació popular de Cal Telèfonos és deguda al fet que a la planta baixa hi va haver l'oficina de telèfons de la població. 

A la dreta de la imatge, el Centre Recreatiu, edifici també noucentista que formava part de la fàbrica Manuel López.

L'actual església parroquial va ser construïda entre 1950 i 1963 a la part baixa del poble. Dedicada a Santa Maria i sota la promoció dels industrials locals Roger Vidal. La decoració és obra de Josep Artigues. En destaca el campanar independent amb faixes verticals i l'escala de cargol vista des de l'exterior.

Cal Mas és una masia que ha quedat integrada dins del nucli urbà. Se'n té constància des del 1515 però va ser reformada durant el segle XVIII

Sant Feliuet de Terrassola és un un temple romànic allunyat del nucli urbà, aixecat el 1093 pels agustinians tot i que ja constava documentat des del 927. L'aspecte actual però, correspon a les modificacions efectuades als voltants de 1787