Biure

Municipi de la comarca de l'Alt Empordà, que territorialment pertany a la zona de les Garrotxes empordaneses.

El petit nucli urbà de Biure s'articula cap al sud de l'església, és un nucli costeruta amb la majoria de cases aixecades entre els segles XVIII i XIX

L'església de Sant Esteve és un edifici barroc està datada a principis del segle XVIII. L'antiga església però ja estava documentada el 1107

La Sala va ser la seu de la Societat de Socors Mutu la Fraternitat, fundada el 1889. L'edifici construït el 1911 allotjava un cafè i una sala de ball. Va ser restaurat el 1999.

Del que va ser el Castell de Biure se'n conserven poques restes, Documentat des del 1294 quan Guillem d'Avinyó n'era el senyor. El turó del castell està ubicat al costat mateix del poble.

Deixarem el poble tot creuant el pont medieval sobre el Ricardell, riu que neix entre Darnius i Maçanet de Cabrenys i es lliura al Llobregat d'Empordà a l'alçada de Pont de Molins. Del pont medieval d'un sol ull, només se'n sap que va ser construït entre els segles XIII i XV, i això sí, que està situat a la carretera GIV-5044

Agullana

Municipi situtat al nord de la comarca de l'Alt Empordà, a la zona més occidental a la Serra de les Alberes, amb límits a la comarca del Vallespir.

L'Ajuntament, a la seva web, diu que el nucli urbà d'Agullana és més semblant al d'una gran ciutat que al d'un petit poble rural, hi farem un cop d'ull, a veure què

Tot i que l'origen pre-romà del terme no sembla tenir res a veure amb les agulles, no han tingut por de punxar-se i n'han incorporat 5 a l'escut de la població.

L'església romànica de Santa Maria està documentada des del 1039, però l'actual construcció està datada entre els segles XII i XIII, però amb força modificacions posteriors. Cal destacar-ne el campanar d'espadanya amb 5 obertures

En un xamfrà de la Plaça Major hi trobem la Casa Estela, obra modernista de l'arquitecte Josep Azemar del 1908, que aprofita el xamfrà per donar-li la forma i arrodonida, l'estil és més sobri i geomètric que el que caracteritza l'escola gaudiniana.

De Josep Azemar és també Can Vidal, casa també modernista del 1910 amb doble façana, aquí podem veure una part de la que dona al carrer Dolors Gomis. Va ser residència de Lluís Marià Vidal i Dolors Gomis

La més representativa del modernisme municipal és potser Can Parellada, que va ser encarregada a Josep Pijoan per part de la família Gomis, empesaris del suro. L'obra, que inicialment havia estat encarregada a Antoni Gaudí, data de 1913. Es pot veure en aquest enllaç

Can Parellada

Abans de sortir del poble, farem un stop a la carretera de la Vajol per veure les escoles Lluís Marià Vidal, obra modernista projectada per Josep Azemar i enllestida el 1913

Lluís Maria Vidal i Carreres és considerat un mecenes de la població. Va néixer a Barcelona el 1842, enginyer de mines, geòleg, fotògraf, també fou pioner i president del Centre Excursionista de Catalunya, de l'Ateneu Barcelonès i de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. La seva vinculació amb Agullana va esdevenir pel seu matrimoni amb Dolors de Gomis.

La Vajol

Municipi accidentat situat a l'extrem nord de l'Alt Empordà, fronterer amb la comarca del Vallespir i molt proper a la serralada pirinenca.

L'església de Sant Martí, d'estil romànic tardà, està documentada des del 1226. Les capelles laterals daten dels segles XVII-XVIII. Al campanar d'espadanya de dos ulls, s'hi accedeix per unes peculiars escales exteriors.

El nucli urbà es va desenvolupar al voltant de l'església entre els segles XVII i XIX

L'edifici de l'Ajuntament és de planta força més moderna sense cap particularitat

Per la seva proximitat amb els Pirineus va ser una via d'escapada molt freqüent cap a l'exili, tot fugint de la barbàrie franquista. D'aquí el monument als exiliats. Entre els que van fer servir aquesta via d'escapada en destaquen Lluís Companys, Manuel Azaña i el lehendakari Agirre.

Una mica d'història. Cap a finals de 1937 el govern de la república va expropiar la mina Canta ubicada al terme de la Vajol. A aquesta mina s'hi va estar amagant el tresor de la república que consistia en or, joies, obres d'art... El febrer del 1939 davant de l'inaturable avanç de les tropes feixistes es va decidir traslladar el tresor a través dels Pirineus cap a lloc segur. Es van omplir set camions, els quals havien de dirigir-se cap a l'estat francès a través del Coll de Lli. Es va donar la circumstància però que un d'aquests set camions es va esfumar amb tot el seu contingut i això es encara avui en dia un enigma sense desxifrar. Assumpta Muntellà amb el seu llibre "El setè camió", basat en el testimoni de persones que van ser testimonis directes del trasllat intenta posar una mica de llum al que hauria pogut passar.

Prats de Molló i la Presta

Comuna de la Catalunya Nord enclavada a l'extrem occidental del Vallespir, tot limitant amb el Conflent, el Ripollès i la Garrotxa.

Prats de Molló és banyat pel riu Tec, que nascut al Costabona, recorre els primers quilòmetres que l'han de dur fins a Argelés on es lliurarà al Mediterrani després de 84 km.

Les muralles, que conserven trams de mur, torres i portal es van construir cap a mitjans del segle XIV i reconstruïdes després del terratrèmol de 1428. Després de la revolta dels Angelets les muralles van ser enderrocades per ordre de Lluís XIV el 1670. Reconstruïdes de nou el 1683 segons el projecte de Vauban.

La part emmurallada conserva bona part del traçat medieval com a part de l'antiga vila fortificada.

L'església parroquial, dedicada a Santa Justa i Santa Rufina està ubicada dins del recinte emmurallat, romànica d'origen ha estat objecte de diverses construccions posteriors. Destaca el campanar de planta quadrada i aparença fortificada.

Cap al 1670 Vauban va rebre de Lluís XIV l'encàrrec de millorar les defenses de la vila. Es tractava de defensar la nova frontera després del tractat dels Pirineus i al mateix temps de controlar la pròpia població arrel de l'esmentada revolta dels Angelets de la Terra. El fort de la Guàrdia es construeix dalt del turó on havia estat ubicada la torre de la Guàrdia medieval i posteriorment el castell de Perella

Per accedir al fort es va construir un pas soterrat amb graons que partia de la mateixa vila, que mica a mica es va enfilant fins al capdemunt del turó.

Al bell mig del recorregut hi ha les restes de la Torre Quadrada, element de vigilància i de control d'accés al tram final d'entrada a la fortificació

Un cop superats els 142 graons i les diverses rampes ja sortim a la part exterior de la fortalesa i la plaça d'armes.

L'interior és una petita caserna fortificada amb una trentena de dependències, com les casernes, la cuina, el forn, la cisterna, capella, magatzems, sala d'armes, polvorí... Una bona part d'aquestes antigues dependències són visitables i estan identificades.

Tot i que ja porta força temps en desús hi ha certs personatges que s'han resistit a abandonar la fortalesa.

Des la part alta tenim una bona vista de la vila i del paisatge muntanyós que ens envolta.

Abandonem la vila amb el convenciment que es conserva la catalanitat del territori tots i els esforços de l'estat francès per esborrar-la.