Bloc 115 enllaçat per la independència amb el 116 Catalunya indrets amb encant

diumenge, 27 de novembre de 2011

Montmeló

Circuit de Catalunya

Martorelles

Les

Sant Feliu de Buixalleu


Massanes



Alt Àneu

Municipi de la comarca del Pallars Sobirà situat al nord-est de la comarca. El terme municipal va ser creat el 1970 per la fusió dels pobles de la capçalera de la vall: Alós, Àrreu, Borén, Isavarre, Isil, Son, Sorpe i València d'Àneu, que exerceix de capital.


València d'Àneu
Cap del municipi i seu de l'ajuntament, el més poblat de tots els nuclis que composen el municipi, situat a 1076 metres d'altitud, és l'entrada del Port de la Bonaigua, que enllaça amb la Val d'Aran.


Tot i conservar bona part del nucli antic, durant les darreres dècades del segle XX es van començar a edificar força edificis de segona residència.



Original abeurador amb cap de senglar fent brollar una aigua ben fresca.



Les falles del Pirineu van ser reconegudes el 2015 com a Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO. Documentades des del segle XI, consisteix en baixar en filera, en entrar la nit, amb la falla (torxa) encesa des d'un punt elevat i visible des del poble, entrar corrents al poble fins arribar a la plaça major i  alimentar la foguera ja encesa amb cadascuna de les falles que van arribant. 
Les de més renom de les contrades pirinenques són les d'Isil, que es van recuperar fa uns anys després de 65 anys sense celebrar-se. València i altres pobles de les rodalies també s'hi han apuntat





Originalment només hi participaven els joves solters, ara és obert a tothom, fins i tot a la mainada. L'objectiu era la celebració del solstici d'estiu i aprofitar per foragitar els mals esperits, que es veu que temen el foc.



Son
Elevat a 1387 metres d'altitud havia estat la població més important de tota la vall. El 1970 va perdre la municipalitat en incorporar-se a l'Alt Àneu.
Conegut antigament com a Son del Pi, el primer esment documentat fiable data del segle XI. El topònim, cosa força habitual a la zona, podria tenir arrel iberobasca, com a Isun (penyora)





L'element arquitectònic més important és l'església romànica de Sant Just i Pastor, datada entre els segles XI i XII i amb força modificacions posteriors.


La Torre de les Hores, hauria estat originalment una torre de defensa, reconvertida posteriorment en comunidor. És ben visible l'afegit posterior.




El campanar és de planta quadrada, amb quatre pisos de finestres, separades per arcs llombards. Coronat per una teulada de pissarra i una agulla. Si ens hi fixem bé podem veure com les arestes són ben rectes i escairades, en canvi no s'hi miraven tant amb els elements de guarnició com les columnes i els arcs, que presenten força irregularitats.



Aquestes irregularitats les podem constatar també a l'absis, finestres descentrades i de diferents dimensions, arcs i teulades irregulars. Potser en aquella època, en no existir la jubilació, no hi havia qui controlés i corregís les obres.



Després de passar per la porta que condueix fins al més enllà...


Entrem a l'interior de l'església, on podrem admirar el que queda de les pintures de la paret posterior i del retaule gòtic del segle XV. Si fem la visita guiada, ens explicaran un per un el significat de cada una de les pintures i de cada escena del retaule. Cal destacar que el retaule durant la guerra civil va estar custodiat a la diòcesi de Lleida i que quan acabada la guerra tres representants del poble van anar a recuperar-lo hi havia algues escenes que havien desaparegut.

 

En aquesta pintura dels reis mags podem veure que el rei Baltasar ja començava a agafar color, recordem que no ha estat sempre negre. Més avall una representació de la mare de déu lactant.



Tres tresors més han arribat als nostres dies, una pila baptismal i dues d'oli. A la darrera s'hi pot distingir esculpida la figura d'un lleó.




Isil
Uns 500 metres abans d'arribar al nucli urbà d'Isil, a tocar de la Noguera Pallaresa està ubicada l'església de Sant Joan d'Isil, una altra joia del romànic de la vall, documentada des del 1095.






Sorprenentment trobem oberta la porta lateral, aprofitem per tant, per entrar-hi.



Ens inquieta aquest repicat de la part baixa de les escultures de sobre l'entrada lateral, potser més endavant en sabrem la resposta.


Isil és un altre dels molts topònims de la vall amb arrel basca, si tirem de traductor veurem que significa silenciós. És fàcil d'imaginar que se n'hi respirés força de silenci en aquest indret un miler d'anys enrere. 

Isil i Alós formen des de 1999 una EMD, Entitat Municipal descentralitzada, dins del municipi de l'Alt Àneu.

El nucli urbà d'Isil està situat a banda i banda de la Noguera Pallaresa





I també al bell mig, ja que en aquest punt el riu se separa en dos braços tot formant una illa. L'actual església parroquial està ubicada en aquesta illa, temple gòtic tardà dedicat a la Immaculada i a Sant Joan Baptista, la portalada és del segle XVIII



Les cases del centre del poble han estat la majoria reformades seguint en bona mesura els cànons de l'arquitectura original, tot i que no sempre.





A mida que ens allunyem del centre però, trobem les cases de construcció més antiga, la majoria d'elles en estat de ruïnós abandonament.





Les vistes des de la part alta del poble són impressionants



Al centre del poble hi ha plantada una falla, indultada potser d'una crema.


Alós
Alós d'Àneu, Alós d'Isil o simplement Alós va ser un municipi independent fins al 1846 que es va integrar al terme municipal d'Isil, des del 1970 pertanyen ambdós a l'Alt Àneu i des del 1999 Isil i Alós formen una EMD.
A tocar l'església és on hi ha les cases mes antigues i destartalades del poble.



Encara que ens sembli mentida aquí hi viu algú, als anys 90 del segle XX hi vivia el que tenia la clau de l'església, sembla ser que més de vint anys després encara hi viuen, ell i clau.


L'església dedicada a Sant Lliser és d'origen romànic i documentada des del 1090. Del romànic inicial en queda la portalada i poca cosa més, actualment l'estil predominant és el gòtic. La portalada és molt similar a la de Sant Joan d'Isil






Als laterals superiors de la portalada hi redescobrim unes imatges similars a les de Sant Joan d'Isil, també censurades. El mateix autor? El mateix censor? Una veïna del poble ens desfà l'entrellat, representaven nus, tal i com imaginàvem i va ser durant la dictadura franquista que potser algun pervertit amb sentiments de culpa va decidir posar fi a segles de "desvergonyiment". Sovint és millor preguntar els veïns que a l'oficina de turisme.


Observant les cases del poble ens adonem que treballar la fusta no té secrets per a la gent de la vall.






Un veí del poble està tallant serra en mà, la seva falla per a la propera edició.



A la sortida del poble, a tocar del riu potser hi trobem l'origen dels treballs més antics. Una serradora hidràulica, que casualment també trobem oberta.
 





Riu amunt, carretera amunt, la ruta de l'exili, una de moltes, Hi ha un panell amb una llista dels que se sap que van fugir per aquest camí, famílies senceres, algues del poble. Fugir amb les quatre coses que podien transportar, amb nens a coll, deixant enrere la llar a la cerca d'un futur incert, potser el destí serà un camp de concentració. Fugir del terror per tornar-hi a caure, que poc hem après, molts anys després.





Decidim seguir la ruta, per arribar fins al refugi del Fornet, 


Seguint la pista, només apta per a tot terrenys, arribaríem al terme de Naut Aran, a la Val d'Aran.




El pantà de Borén està situat al sud de la població homònima, ocupa 11 hectàrees de terreny, la seva finalitat és la hidroelèctrica, un canal a prop de la presa transporta l'aigua fins a Esterri d'Àneu on hi ha la central elèctrica. També puc constatar que s'hi pesquen unes truites enormes.




Més amunt de Borén, tot travessant el pont sobre la Noguera Pallaresa hi ha un sender que porta fins al llogarret d'Àrreu, un poble on fins al 2018 no hi arribava cap carretera, sembla ser que per interessos particulars en restaurar algunes cases del poble es començarà a construir una pista que podria estar enllestida el 2019. 


Isavarre 
Municipi independent fins al 1846 que va ser annexionat a Sorpe, el 1970 van passar a formar part del nou terme d'Alt Àneu. Nom també d'arrels basques, que significaria quelcom com "lloc de més avall"
 


Pobles, art, cultura, però el que té sobretot el municipi és paisatge, la millor pràctica és recórrer-lo poc a poc i contemplar.