Vall de Boí, La

Municipi de l'Alta Ribagorça creat l'any 1996 i format per deu entitats de població repartides entre la part alta i mitjana de la Vall de Boí i de les seves valls subsidiàries. Els pobles de la vall baixa estan integrats al Pont de Suert.

Tot i que actualment, tots els pobles de la vall són accessibles per carretera continua vigent la xarxa de camins i senders que els comunica entre ells. Camins que anys ha eren recorreguts pels propis habitants de la vall per anar a mercat d'un poble a l'altre, ara els recorren els forasters assedegats d'aire pur, paisatge i romànic.

Comencem el nostre recorregut per

Taüll

Enlairat a la banda de llevant de la vall, dins de la vall de Sant Martí, és el poble més alt del terme municipal.

En arribar al poble ens dóna la benvinguda Sant Climent de Taüll, església romànica consagrada l'any 1123. Planta basilical amb tres naus separades i campanar de sis pisos d'alçada, impossible passar desapercebuda inclús de nit.

Cal recordar que el conjunt d'esglésies romàniques de la vall van ser declarades patrimoni de la humanitat per la Unesco l'any 2000. 

Sant Climent és visitable previ pagament i al seu interior s'hi projecta un mapping que ens permet observar les pintures originals del seu absis com si fossin recentment pintades.

L'interior de l'església sense projeccions, part de les pintures i altres objectes es poden veure actualment al Museu d'Art de Barcelona.

El traçat del poble ens mena carrer amunt per anar a trobar el petit nucli urbà original situat al voltant de l'església romànica de Santa Maria.

Santa Maria de Taüll, una altra joia del romànic, consagrada un dia més tard que la de Sant Climent. Van compartir durant segles el títol de parròquia, fins que al segle XVIII Sant Climent va quedar relegada a capella del cementiri nou.

A l'interior hi podem contemplar el retaule i restes de les pintures murals.

El nucli urbà està format per cases de pedra amb teulada de pissarra i bastiments de fusta en la majoria dels casos.

El camí de la Santeta s'enfila fins dalt de tot del poble, passa per la zona de safareig fins a un mirador que domina la vall.

 

Taüll és poble de falles, coma la majoria dels pobles de la vall.

 Del punt d'on surten els fallaires, en el cas de Taüll la tercera setmana de juliol, en diuen el Faro. És on es fa la foguera d'on es prendrà el foc per a les falles. Al centre superior de la foto el podem veure a la dreta del pi.

 

Passejant pel poble és fàcil que topem amb un grup de caminants força especials.

No abandonarem el poble sense donar abans un cop d'ull al paisatge que l'envolta.

Partirem des del Barranc de Remediano en descens pel camí de l'aigua que transcorre pel costat del rierol.

Tres quilòmetres per carretera, però baixant pel dret s'escurça força el camí, al cap de poc ja tenim el nostre destí a la vista.

Boí

 

Situat a l'esquerra de la Noguera de Tor, enlairat al centre de la Vall de Sant Martí.

El nucli emmurallat conserva les cases de pedra majoritàriament autòctones.

L'església de Sant Joan de Boí està situada a l'exterior del recinte clos, originària del segle XI i restaurada entre el XVII i el XVIII. En un incendi produït durant el segle XIII va perdre els tres pisos superiors del campanar. Els tres que resten són de decoració llombarda.

 

Al seu interior hi ha una reproducció de finals del segle XX de les pintures originals, les quals es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Al campanar s'hi han instal·lat unes escales interiors per facilitar l'accés a la part superior.

Des de l'interior del campanar es pot observar el monument al pastor.

De la part de baix del poble, al costat de l'aparcament, surt el camí que ens ha de portar al següent destí.

Erill la Vall

El nucli està situat en una plana elevada en fort pendent a la dreta del riu Noguera de Tor i al peu del pic d'Erill amb una altitud de 2627 metres.

L'església de Santa Eulàlia d'Erill la Vall està datada entre els segles XI i XII, restaurada i consolidada el 1994. El campanar de sis pisos és el de més bella factura de tota la vall.

Les figures que representen el davallament de la creu, que trobem a l'interior són reproduccions de les originals del segle XIII conservades entre el MNAC i el museu episcopal de Vic.

El campanar també és accessible, i a través de les escales instal·lades recentment al seu interior es pot pujar fins a les campanes.

El camí del foc ressegueix el recorregut dels fallaires des del faro situat a la serra de Palomero

I seguim el nostre recorregut cap al següent destí a través de la xarxa de camins que continua enllaçant els pobles de la vall.

Barruera

Camí de Barruera la vall es va eixamplant, alhora que ens regala unes vistes imponents de la serra ens delimita.

Barruera va formar municipi amb Durro fins al 1996 quan es va integrar al nou municipi de la Vall de Boí per esdevenir-ne la capital.

El nucli està situat a peu de la carretera L-500 que recorre la vall i al marge dret de la Noguera de Tor.

El carrer Major és un carrer costerut, eix del nucli antic de la població. Carrer amunt hi està ubicada l'ermita de la Puríssima Concepció.

Modernament s'han anat construint altres nuclis de població fora del casc antic.

L'església parroquial de Sant Feliu està ubicada fora del nucli urbà i forma part de l'inventari romànic de la vall. Construïda entres els segles XI i XIII, ha estat contínuament modificada durant els segles posteriors.

En eixamplar-se la vall també s'eixampla el riu, la Noguera de Tor recorre l'indret més suau i tranquil.

Riu avall el riu encara s'eixampla més i gairebé s'atura per formar el pantà de Cardet, anomenat també Salencar de Barruera. Pren el nom de Salencar pel domini de la salenca o sarga a les seves vores, arbust propi de zones humides.

Un cop superada la presa, el riu recupera el seu caràcter més dinàmic.

Durro

Si ens volem arribar a Durro ens hem d'enfilar muntanya amunt pel marge esquerre de la vall.

En arribar-hi podrem constatar que és el poble de la vall que millor conserva l'essència del passat en la seva fisonomia.

Durro va formar municipi propi fins al 1965, quan es va annexionar a Barruera. Actualment comparteix EMD amb el petit nucli de Saraís.

El seu principal atractiu és l'església de la Nativitat, la cinquena de la ruta del romànic de la vall que es pot visitar de forma permanent. Construïda a la segona meitat del segle XII ha estat modernament restaurada primer el 1983 i posteriorment a les primeries del segle XXI.

Al seu interior hi destaca entre d'altres la talla fusta amb restes de policromia que es va recuperar durant la restauració del 2003, l'escultura formava part del Davallament.

Des del campanar es poden obtenir unes vistes parcials del poble i de les rodalies.

Cóll

És el poble més meridional del terme, situat a l'obertura cap al nord de la vall i enfilat al seu vessant dret. El nom, curiosament podria derivar del llatí coleus, que significa testicle, en referència a la forma d'algunes roques de les rodalies del poble. Cóll va tenir ajuntament propi fins a la seva incorporació a Barruera el 1847.

Al petit nucli hi podem observar una zona més restaurada i habitable i una altra amb un estat d'enrunament i decadència.

Integrada al nucli hi trobem la Capella de la Puríssima, actualment adossada lateralment a un habitatge.

Santa Maria de Cóll està aïllada a la banda meridional del nucli, és una església romànica del segle XII construïda amb carreus ben treballats. Va ser consagrada el 1110.

El seu interior només es pot visitar els mesos de juliol i agost. Hem fet tard.

Cardet

Situat també sobre la riba dreta de la Noguera de Tor. Enlairat de manera que té una bona panoràmica sobre la vall.

Petit nucli de població compost per unes poques cases, la majoria totalment reformades.

Presideix el poble l'església romànica dedicada a Santa Maria.

El Pla de l'Ermita

Si prenem el caminet que surt al costat de l'aparcament de Taüll ens enfilarem muntanya amunt per prendre una bona vista del poble de Taüll

Seguidament anirem a parar a la riba del riu de Sant Martí, subsidiari de la Noguera de Tor.

Ens continuem enfilant camí amunt per arribar finalment al Pla de l'Ermita.

 

Es va començar a crear a principis de la dècada de 1980, primer com a urbanització, en començar-hi a créixer les primeres cases i hotels. A part del turisme d'estiu, havia d'allotjar també els esquiadors de l'estació de Boí-Taüll. Actualment ja compta amb uns 600 habitatges, la gran majoria de temporada i una sèrie d'hotels. Considerat ja oficialment com a poble, el 2017 va celebrar la primera festa major i el 2018 la primera baixada de falles.

Els topònims moderns són força simples, aquest pren el nom del terreny pla on està ubicada l'ermita de Sant Quirc de Taüll, prop del racó de l'Ombra Tranquil·la.

 

Església romànica d'una sola nou construïda al segle XII, com es pot veure, amb sostre de pissarra amb dos vessants.

Situada en pla però, ben a prop de l'abisme i amb unes bones vistes.

Caldes de Boí

Situat al nord de la vall, a ran del marge dret de la Noguera de Tor, en una zona de fonts entre les quals hi ha la del Bou, d'on s'extreu l'aigua que s'embotella amb el nom d'Aigua de Boí. També hi ha brolladors d'aigua calenta, d'aquí el nom de Caldes.

El santuari de Caldes de Boí dóna nom a l'indret. A l'època romana hi havia al lloc unes termes on els peregrins s'aturaven a descansar i a prendre les aigües, a l'edat mitjana s'hi va construir la capella de la Mare de Déu de Caldes i durant el segle XVIII s'hi va construir el santuri. El santuari té un balneari i una caseria annexos.

A l'indret hi ha també un parell d'hotels i a tot l'entorn enjardinat no hi ha pas escassetat d'aigua.

El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici té una superfície total de 41852 hectàrees situat a l'Alt Pirineu i repartir administrativament entre les comarques de l'Alta Ribagorça, Val d'Aran, Pallars Jussà i Pallars Sobirà, això comptant la zona perifèrica del parc. L'interior estricte del parc però, està repartit entre els municipis de la Vall de Boí i el d'Espot.

La Palanca de la Molina és la porta d'accés al parc per la banda de la Vall de Boí. 

Des d'aquest punt, llevat els vehicles degudament autoritzats, només es pot accedir al parc a peu o en taxi, el taxi es pot sol·licitar a la mateixa caseta d'informació o agafar-lo a la seva seu, a Boí.

Si optem per fer el trajecte caminant pel camí que mena fins al Pla d'Aigüestortes, podrem gaudir amb més intensitat del meravellós entorn que ens envolta.

En prendre el camí en lleugera pujada deixem enrere el riu de Sant Nicolau, que pren un altre viarany, per tornar-lo a retrobar més endavant.

A partir del retrobament, pràcticament ja no perdrem el riu de vista fins a arribar a l'Estany de la Llebreta.

L'estany de la Llebreta és d'origen glacial, situat a una altitud de 1619 metres, ocupa unes 8 hectàrees i assoleix una profunditat màxima de 12 metres, i és espactacular.

Tot seguint el camí riu amunt, camí que en alguns trams comparteix recorregut amb la carretera, trobarem la segona joia del trajecte.

La Cascada del Sant Esperit, en aquest punt el riu de Sant Nicolau fa un salt estrepitós de 30 metres d'alçada en diferents trams tot formant petits gorgs.

Seguint riu amunt l'espectacle continua fins arribar al Pla del Sant Esperit.

El planell d'Aigüestortes és un pla situat al voltant dels 1825 metres d'altitud. Pren el nom pels giravolts que fa en aquest indret el riu Sant Nicolau. Només arribar ens saluden els autòctons, que conviuen feliços en plena natura.

Un plataforma de fusta ens encamina fins al mirador del Sant Esperit, des d'on podem prendre una bona panoràmica, ben al fons podem entreveure l'estany de la Llebreta que hem deixat enrere fa una estona.

La ruta natural des del Planell d'Aigüestortes ens encamina fins a l'Estany Llong. Cal fer el recorregut tranquil·lament i pausada per anar admirant a cada pas el paisatge que ens envolta.

Per si no tenim prou aigua a peu de camí també podem trobar alguna que altra original font d'aigua pura i cristal·lina.

El camí és força planer tot i el seu sentit ascendent.

Es fàcil també, a primers de setembre, veure bolets a peu de camí. Aquí tenim entre d'altres algun reig bord, l'amanita muscaria típica dels contes de fades.

Seguim amunt fins a arribar a un prat dominat pels cursos d'aigua on s'han instal·lat passeres per facilitar-ne el pas.

Vaques i vedells gaudeixen d'aquestes delicioses pastures d'alta muntanya.

A partir d'aquest punt pendent del camí ja comença a ser més pronunciat.

El refugi d'Estany Llong va ser construït el 1977 i està situat a 1985 metres d'altitud, a 3,9 km. de l'aparcament on s'aturen els taxis. És un dels punts per on passa la travessa de muntanya anomenada Carros de Foc.

El darrer esforç passa per un sender empedrat que s'enfila en fort pendent a la dreta del refugi, però al cap de poc ja albirem l'Estany Llong.

L'Estany Llong rep el nom de la seva forma allargassada, està situat a la vall de Sant Nicolau, a 1999 metres d'altitud al peu del pontarró d'Espot. Té una superfície de 7,43 hectàrees i 12 metres de profunditat màxima.

El camí continua el recorregut tot vorejant els seus 722 metres de longitud.

Les Pales d'Estany Llong, Colomers d'Espot, barranc del Portarró, Vall de Peixerani i Bony de les Corticelles omplen conjuntament l'estany, el qual desguassa pel seu vessant oriental tot convertint-se en el naixement del Riu de Sant Nicolau.

Gaudim finalment de l'entorn i aprofitem per reposar forces per a la tornada o bé per continuar endavant.