Capital de la comarca del Segrià, ciutat situada a la depressió central al voltant d'un turó esglaonat a la vora del riu Segre. Aquest turó és conegut com el Turó de la Seu.
Era la Ilerda romana i capital dels ilergets.
Ocupada per les tropes islàmiques entre el 712 i 714.
Conquerida per Ramon Berenguer IV i Ermengol d'Urgell l'octubre de 1139 després de gairebé 7 mesos de setge.
La Seu Vella
Catedral ubicada al centre històric de la ciutat, és considerada una obra romànica, tot i que presenta elements del gòtic i algun afegits renaixentistes.
La primera pedra d'aquest temple encarregat per Pere de Coma el 1193 s'instal·là el 22 de juliol de 1203 i va ser consagrada el 1278, tot i que l'obra no es va donar per acabada fins a la construcció del cimbori i el cobriment de les naus el 1286.
El desembre del 2012 es van començar les obres al campanar per consolidar-ne els murs i restituir els elements per garantir la seguretat. Està previst acabar les obres cap al novembre del 2013
Hi ha diverses portes d'entrada al recinte de la Seu Vella:
La porta dels Fillols.
Se l'anomena així perquè era la porta obligada d'accés per als neòfits el dia del seu baptisme.
Ocupa la part central de la façana meridional i està dotada de la millor obra escultòrica perquè era la més visible des de la ciutat. Posteriorment es construí el pòrtic gòtic com a protecció.
La Porta de l'Anunciata
Així anomenada perquè havia allotjat les fornícules del grup escultòric de l'Anunciació. Dues arquivoltes amb detalls orientals i morescs descansen sobre columnes curtes.
També hi ha la porta de Sant Berenguer i la dels Apòstols, a part de la principal.
Durant el segon terç del segle XIII es va començar a construir el claustre, que es va acabar durant el segle XIV. Aquest està situat atípicament als peus del temple, davant de la façana principal.
És de planta lleugerament trapezoidal envoltada de grans finestrals, amb 4 galeries de 48 metres de llarg per 9 d'amplada, cosa que el converteix en un dels més grans d'Europa.
És de planta lleugerament trapezoidal envoltada de grans finestrals, amb 4 galeries de 48 metres de llarg per 9 d'amplada, cosa que el converteix en un dels més grans d'Europa.
A l'interior del temple es pot constatar que les cobertes són gòtiques.
Dins del recinte del temple s'hi troben diverses capelles amb alguna resta de pintures murals.
La porta de Santa Maria L'Antiga, d'estil plateresc dóna accés a l'antiga capella des del claustre.
L'accés al recinte de la Seu, que engloba també el Castell de la Suda, és per la porta del Lleó, situada a la banda de ponent.
El Castell de la Suda
Ubicat a la part alta del turó, lloc on es produí el primer assentament conegut a Lleida.
Palau fortificat de planta rectangular, amb pati central, mirador i capella.
Construït sobre una fortalesa andalusina al segle XIII, va ser residència dels reis catalans.
En les èpoques d'ocupació militar es va usar com a polvorí. Les voladures de 1812 i 1936 la van destruir en bona part.
Les muralles
Al 1707 quan Lleida va caure sota les tropes de Felip V, la catedral va ser tancada i desmantellada, totes les construccions que hi havia al seu voltant van ser destruïdes: La universitat, el palau episcopal i les cases de les principals famílies de la ciutat. Amb les seves pedres el mariscal Louvigny va manar fortificar el recinte, que consta de 3 quilòmetres de muralla articulada en quatre baluards situats als vèrtex d'un teòric rectangle.
La Catedral Nova de Lleida o Seu Nova
Quan les tropes borbòniques van envair la ciutat de Lleida el 1707 van convertir la Seu Vella en caserna militar, l'activitat litúrgica per tant es va traslladar a l'església de Sant Llorenç. Després d'intentar recuperar infructuosament la Seu Vella per a les funcions eclesiàstiques i com a seu del bisbat, aquest es va veure obligat a construir una nova Seu.
Col·locada la primera pedra el 15 d'abril de 1761 al solar de l'Almodí, a la part baixa de la ciutat, va ser planejada la seva construcció per Pedro Martín Cermeño i dirigida entre altres per Francesc Sabatini. El 1781 va ser consagrada i enllestida el 1790.
Església de Sant Llorenç
Edifici d'estil romànic amb ampliacions i acabaments gòtics. La segona en importància de la ciutat després de la Seu Vella.
Consta de tres naus de la mateixa alçada amb tres absis. La nau central, la més antiga, és d'estil romànic mentre les dues naus laterals són d'estil gòtic.
El retaule de la Paeria, dedicat a la verge i encarregat per la paeria a Jaume Ferrer el segle XV
El castell de Gardeny
Durant els segles XVII i XVIII, l'antic recinte medieval va ser ampliat i transformat en un nou fortí militar, el disseny del qual respondria a les noves necessitats defensives que va suposar la introducció de l'artilleria: muralles flanquejades per baluards i rodejades d'amplis espais, fosses i murs de contenció. La imatge actual d'aquest conjunt monumental correspon a les restes del que va ser una imponent fortalesa.
Al seu interior hi ha una caracterització del que era la vida monàstica en l'època en que estava habitat per l'orde dels templers.
Antic Hospital de Santa Maria
Situat al carrer Major, davant la Catedral Nova. Mostra del gòtic civil català dels segles XV-XVI. Edifici de planta quadrada i estructura simple amb pati quadrat a l'interior.
El 1920 va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional i cedit a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, per evitar-ne el trasllat que demanaven algunes veus amb l'excusa que tapava la vista de la Catedral.
El Dipòsit d'aigua
És el centre d'interpretació de l'aigua potable. Aquest gran dipòsit fou construït el 1784 amb l'objectiu d'abastir d'aigua potable la ciutat, per tal de superar les deficiències de la Lleida medieval i combatre les epidèmies. L’aigua que l’omplia provenia del canal de Pinyana i es distribuïa a la població mitjançant cinc fonts monumentals: la de l'Ensenyança, la del Roser, la de la Catedral, la de Sant Francesc i la de Sant Joan, coneguda popularment com la de les Sirenes. Es tracta d'un edifici de grans dimensions, construït amb 25 pilastres de pedra. La seva capacitat és de 9 milions de litres i se'l coneix com a la Catedral de l’Aigua.
El riu Segre
El Segre, que neix a l'Alta Cerdanya, fa un recorregut de 265 km. fins a desembocar a l'Ebre a l'alçada de Mequinensa, abans d'arribar-hi però, rega les terres de Lleida i la seva comarca.
Les ribes de riu al seu pas per la ciutat s'han habilitat com a zona d'esbarjo per als lleidatans i visitants formant el Parc del Segre.
Hi ha diversos ponts que travessen el riu al seu pas per la ciutat com el Pont Vell, del que se'n coneix l'existència l'any 47 a.C. o el Pont del Príncep de Viana, construït entre 2007 i 2010, emmarcat dins del pla de l'estació d'alta velocitat i obra del navarrès Javier Monterola.
Casa Magí Llorens
Construïda segons el projecte de l'arquitecte Francesc Lamolla el 1907, tot i que es va edificar dins l'època modernista el seu estil no es pot considerar del tot modernista. És coneguda popularment com la Pedrera lleidatana. Cal destacar les pintures del seu interior.
Estació Lleida Pirineus.
El tren va arribar a Lleida el 1860, a finals del segle XIX el tren enllaçava la ciutat amb Barcelona, Tarragona i Saragossa.
Ja al segle XX es va construir l'actual estació, d'estil francès, que va ser modificada el 2003 amb l'arribada de l'alta velocitat a la ciutat.
Dades i texts extrets de la web de l'Ajutament de Lleida, Associació Amics de la Seu Vella de Lleida i Viquipèdia.
El meu agraïment a la meva amiga Dora, que amb gran il·lusió i eficiència ens va obrir les portes de la seva ciutat i ens va guiar a través dels seus carrers i monuments.
El meu agraïment i record també per a tots els altres amics de Panoramio amb qui vam compartir un altre dia inoblidable.
Ubicat a la part alta del turó, lloc on es produí el primer assentament conegut a Lleida.
Palau fortificat de planta rectangular, amb pati central, mirador i capella.
Construït sobre una fortalesa andalusina al segle XIII, va ser residència dels reis catalans.
En les èpoques d'ocupació militar es va usar com a polvorí. Les voladures de 1812 i 1936 la van destruir en bona part.
Les muralles
Al 1707 quan Lleida va caure sota les tropes de Felip V, la catedral va ser tancada i desmantellada, totes les construccions que hi havia al seu voltant van ser destruïdes: La universitat, el palau episcopal i les cases de les principals famílies de la ciutat. Amb les seves pedres el mariscal Louvigny va manar fortificar el recinte, que consta de 3 quilòmetres de muralla articulada en quatre baluards situats als vèrtex d'un teòric rectangle.
La Catedral Nova de Lleida o Seu Nova
Quan les tropes borbòniques van envair la ciutat de Lleida el 1707 van convertir la Seu Vella en caserna militar, l'activitat litúrgica per tant es va traslladar a l'església de Sant Llorenç. Després d'intentar recuperar infructuosament la Seu Vella per a les funcions eclesiàstiques i com a seu del bisbat, aquest es va veure obligat a construir una nova Seu.
Col·locada la primera pedra el 15 d'abril de 1761 al solar de l'Almodí, a la part baixa de la ciutat, va ser planejada la seva construcció per Pedro Martín Cermeño i dirigida entre altres per Francesc Sabatini. El 1781 va ser consagrada i enllestida el 1790.
Es tracta d'un temple de tres naus d'igual alçària, separades per pilars i contraforts interiors entre els quals es situen les capelles laterals, cobertes per arcs de mig punt i voltes bufades. La disposició general, deutora d'esquemes gòtics catalans, amb organització de planta de saló, potencia l'espai unitari i estableix la continuació de les naus laterals en deambulatori, tot ordenant les dependències annexes amb una simetria respecte l'eix de la planta, en dos cossos de forma rectangular que envolten la capçalera i la girola absidial.[1]
Dels pilars, que duen adossades quatre pilastres corínties de fust estriat, arrenquen per damunt dels sobre-capitells motllurats els arcs de suport de les voltes. La composició de la façana té precedents en la tradició de l'arquitectura religiosa hispano-lusitana de finals del Renaixement, i sobretot una clara mostra del barroc classicista, molt en línia de l'eclecticisme professat pels enginyers militars.
El cos intermedi segueix esquemes del barroc romà, impregnat de pal·ladianisme. Presenta una llotja oberta de tres arcs i clara accentuació vertical de l'edicle que intenta trencar l'horitzontalitat pel remarcament de la crugia central, solament suavitzada per la disposició convencional a banda i banda d'una rèplica esquemàtica de les clàssiques volutes a semblança de models com Santa Bibiana, o com Sant Crist Roche, a París, de Robert Cotte.
Les potents torres de l'exterior, de tres pisos, també responen a solucions italianes del segle XVII de manera que l'elegant tipologia ideada per Cermeño està empeltada i connecta amb un ampli repertori culte i cosmopolita.
És obligada la referència a les modificacions introduïdes al conjunt de l'obra. Algunes de les modificacions del projecte de Cermeño foren obligades per la topografia del terreny, ja que si bé en un principi se suposava a nivell, en realitat calgué ajustar-lo al pendent cap a la façana. Cermeño havia projectat cinc graons i en van caldre, a més dels quatre de l'atri, altres quinze a l'escalinata principal d'accés.
Se suprimí també el cos intermedi de les torratxes i es reduí l'àtic al motiu central de la creu, actualment destruïda i no restituïda. Una altra variació fou dotar al temple de doble coberta, doncs el projecte original i a la maqueta que es pot observar en les dependències capitulars, la idea era de fer-hi terrat. Dins del temple, la modificació més visible és la conversió dels pilars i arcs de l'absis en mur i volta continus per la part del presbiteri, mentre es mantenen adossats per la part de la girola. Font: Viquipèdia.
Església de Sant Llorenç
Edifici d'estil romànic amb ampliacions i acabaments gòtics. La segona en importància de la ciutat després de la Seu Vella.
Consta de tres naus de la mateixa alçada amb tres absis. La nau central, la més antiga, és d'estil romànic mentre les dues naus laterals són d'estil gòtic.
Iniciada la construcció a finals del segle XII mitjançant amb escultors i artesans que treballaven amb Pere de Coma, mestre de la Seu Vella.
Les capelles laterals i el campanar octogonal del segle XV són d'estil gòtic.
Al seu interior hi descobrim
El retaule Major de pedra dedicat a sant Llorenç i altres retaules i escultures
La Paeria
És el nom tradicional de l'Ajuntament de Lleida des de 1264 degut a un privilegi concedit per Jaume I que substitueix l'antic nom de consolat d'origen romà pel de paeria, de paer (home de pau)
El palau de la Paeria és l'obra més representativa de l'obra civil romànica a la ciutat de Lleida i una de les construccions més emblemàtiques de Catalunya.
Construït a finals del segle XIII s'alça sobre estrats d'història que s'han posat al descobert en successives excavacions.
El 1383 els senyors de Sanaüja, propietaris de l'edifici van cedir-lo a la ciutat perquè fos la seu del govern municipal.
Al primer pis hi descobrim la sala de plens
Ubicat damunt del turó de Gardeny, complex conventual aixecat per l'orde del Temple a la segona meitat del segle XII
Al seu interior hi ha una caracterització del que era la vida monàstica en l'època en que estava habitat per l'orde dels templers.
Antic Hospital de Santa Maria
Situat al carrer Major, davant la Catedral Nova. Mostra del gòtic civil català dels segles XV-XVI. Edifici de planta quadrada i estructura simple amb pati quadrat a l'interior.
El 1920 va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional i cedit a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, per evitar-ne el trasllat que demanaven algunes veus amb l'excusa que tapava la vista de la Catedral.
El Dipòsit d'aigua
És el centre d'interpretació de l'aigua potable. Aquest gran dipòsit fou construït el 1784 amb l'objectiu d'abastir d'aigua potable la ciutat, per tal de superar les deficiències de la Lleida medieval i combatre les epidèmies. L’aigua que l’omplia provenia del canal de Pinyana i es distribuïa a la població mitjançant cinc fonts monumentals: la de l'Ensenyança, la del Roser, la de la Catedral, la de Sant Francesc i la de Sant Joan, coneguda popularment com la de les Sirenes. Es tracta d'un edifici de grans dimensions, construït amb 25 pilastres de pedra. La seva capacitat és de 9 milions de litres i se'l coneix com a la Catedral de l’Aigua.
La capacitat d'aquest immens dipòsit és de 9 milions de litres. La superfície sempre està molla perquè hi ha filtracions d'aigua que no s'han pogut aturar, cosa que fa que sovint s'hagi de drenar.
A la plaça que hi ha ubicada a sobre el dipòsit està marcada la ubicació de les columnes.
Església de Sant Joan Baptista
Ubicada a la Plaça Sant Joan, el centre neuràlgic de la ciutat. És la més antiga de la ciutat.
El 1152 els Hospitalers de Sant Joan van construir una capella edificada sobre l'antiga mesquita.
El 1168 ja existia com a parròquia quan es va procedir a l'Ordenació de l'església de Lleida després de la reconquesta cristiana.
Al segle XIV s'hi va afegir una nova nau i capelles laterals, que li van donar una fesomia gòtica.
El 1868 es va enderrocar el vell temple per engrandir la plaça i es va construir l'actual. Un temple esvelt i lluminós que presideix la plaça igual que ho feren els anteriors.
Arc del Pont
Antiga entrada a la ciutat construïda el segle XVIII que comunica el Carrer Major amb el Pont Vell.
En aquest punt hi ha instal·lada l'escultura de bronze dedicada a
Indíbil i Mandioni
Dos cabdills ilergetes que van defensar la ciutat dels atacs dels cartaginesos i romans, evitant que la ciutat fos arrasada.
El riu Segre
El Segre, que neix a l'Alta Cerdanya, fa un recorregut de 265 km. fins a desembocar a l'Ebre a l'alçada de Mequinensa, abans d'arribar-hi però, rega les terres de Lleida i la seva comarca.
Les ribes de riu al seu pas per la ciutat s'han habilitat com a zona d'esbarjo per als lleidatans i visitants formant el Parc del Segre.
Hi ha diversos ponts que travessen el riu al seu pas per la ciutat com el Pont Vell, del que se'n coneix l'existència l'any 47 a.C. o el Pont del Príncep de Viana, construït entre 2007 i 2010, emmarcat dins del pla de l'estació d'alta velocitat i obra del navarrès Javier Monterola.
Casa Magí Llorens
Construïda segons el projecte de l'arquitecte Francesc Lamolla el 1907, tot i que es va edificar dins l'època modernista el seu estil no es pot considerar del tot modernista. És coneguda popularment com la Pedrera lleidatana. Cal destacar les pintures del seu interior.
Estació Lleida Pirineus.
El tren va arribar a Lleida el 1860, a finals del segle XIX el tren enllaçava la ciutat amb Barcelona, Tarragona i Saragossa.
Ja al segle XX es va construir l'actual estació, d'estil francès, que va ser modificada el 2003 amb l'arribada de l'alta velocitat a la ciutat.
Dades i texts extrets de la web de l'Ajutament de Lleida, Associació Amics de la Seu Vella de Lleida i Viquipèdia.
El meu agraïment a la meva amiga Dora, que amb gran il·lusió i eficiència ens va obrir les portes de la seva ciutat i ens va guiar a través dels seus carrers i monuments.
El meu agraïment i record també per a tots els altres amics de Panoramio amb qui vam compartir un altre dia inoblidable.
6 comentaris:
Que guapa la visita Lleida ! El meu agraïment a tu .La vaig a compartir , si no et sa greu !
Un abraçada i un petó i de nou , gràcies Joan!
Gaudir d'aquest reportatge ha estat reviure una jornada inoblidable.
Fantàsticament documentat.
Salut!
Gens de greu Dora, tot al contrari, encantat que t'agradi i que ho comparteixis. S'admeten esmenes i suggeriments. Ben escollits els llocs a visitar i ben distribuïts en el temps. He trobat a faltar algunes fotos com la façana de la paeria que dóna a l'avda. Blondel (que juraria haver fet) i altres a millorar. Ja en tinc una llista per quan torni.
Un petó Dora.
Me n'alegro que així sigui Manel, per mi també va ser un dia inoblidable, com tots els que hem compartit. Aquest reportatge serà una manera d'anar-lo revivint.
Una abraçada
Molt bon reportatge Joan. Gràcies per fer-nos reviure la trobada i per instruir-nos una mica més.
Et nomenarem "Reporter en Cap".
Salut!
Graciel·la
Moltes gràcies Graciel·la, em sembla que hi hauria força candidats per al lloc.
Una abraçada.
Joan
Publica un comentari a l'entrada