Bloc 115 enllaçat per la independència amb el 116 Catalunya indrets amb encant

dissabte, 22 d’agost de 2015

Blancafort

Municipi de la comarca de la Conca de Barberà, al límit amb la Serra del Tallat.
 
 
Blancafortins i blancafortines mostren històricament la seva devoció al Santuari del Tallat, que pertany a la veïna comarca de l'Urgell, al terme de Vallbona de les Monges, tot deixant un pèl a la reserva la seva patrona local a qui està dedicada l'església barroca construïda a cavall dels segles XVIII i XIX, Santa Magdalena.
 




Qui esperi trobar-hi el castell, a redós del qual va créixer el poble, que no el busqui, no en queda res. Tampoc no queda res de les muralles ni dels 5 portals, llevat que els busquem dins de les pròpies cases, construïdes algunes amb les seves ruïnes, peça per peça. Lamentablement en aquella època no hi havia consciència de conservació patrimonial.







 
El poble conserva la fisonomia pròpia de la construcció medieval, una mostra la trobem a la Plaça Vella, amb la seva part porxada i amb les voltes de sota les cases que donen pas als carrerons que hi aboquen. Algunes cases mostren encara els seus portals adovellats.






El que no trobarem a faltar a cap poble de la Conca és el seu celler, a Blancafort en tenen dos. El Celler Vell ubicat a la plaça dels Arbres



I el conegut com a Sindicat dels Pobres, a la part alta, als afores del poble.




L'elaboració del vi es fa de forma totalment mecanitzada, es pot constatar que això de trepitjar el raïm amb els peus descalços ja ha quedat per a la història.


Davant del celler on s'elabora el vi, hi trobem l'agro-botiga, típica també dels pobles de la comarca.



Dues fonts públiques, gairebé iguals subministraven d'aigua a la gent del poble, construïdes a la dècada dels 70 del segle XIX. La de la plaça de l'església de 3 brolladors i la de la Plaça dels Arbres, de 4


 
 El modernisme també hi és present, obra de l'arquitecte Ricard Giralt, trobem la Casa Virgili, anomenada popularment com a Cal Militar, ja que el propietari Pere Virgili Saumell era un militar, resident a Barcelona.
 
 

Abans, durant els segles XVIII i XIX la família Saumell havia viscut en aquest edifici residencial, Cal Saumell, reconstruït el 1802
 
 

És molt corrent, per aquestes contrades, el guarniment amb ceràmica verda de les façanes.


Resta per a la incògnita, el perquè del puntet al costat del número de carrer, per uniformar-los a tots amb el 6 i el 9? o per què qui havia de col·locar-los no ho fes del revés o de costat?

 
 





diumenge, 9 d’agost de 2015

Sant Joan de les Abadesses

Municipi de la comarca del Ripollès, situat a la vall del mateix nom, regat pel riu Ter.




El poble deu al seu nom i el seu naixement al monestir femení fundat per Guifré el Pelós el 887, el primer de la Gòtia i durant anys l'únic del país habitat per fèmines. La primera abadessa fou la filla de Guifré, Emma de Barcelona.



El 1017 Sant Joan es va quedar sense abadesses, ja que les monges van ser expulsades per incomplir la regla del seu orde, però el nom ha perdurat, llevat del període republicà en què el poble s'anomenà Puig-Alt del Ter.

Ja en l'època masculina del monestir, al segle XIV, s'aixecà el palau abacial, d'estil gòtic. Actualment hi ha la seu de l'oficina de turisme i el centre d'interpretació del mite del comte Arnau.

Resulta que el comte Arnau va ser condemnat pels seus pecats, entre els quals hi havia el d'entendre's amb l'abadessa, a cavalcar com ànima en pena i per tota l'eternitat, damunt d'un cavall que treu foc pels ulls i la boca, acompanyat per un seguici de gossos diabòlics.





L'església romànica de Sant Pol va ser aixecada el segle XII al barri del Raval, el primer nucli urbà format a redós del monestir. Actualment està en estat ruïnós.

 
El pont vell  va ser construït originalment el segle XII i volat el 1939 pels republicans per cobrir la seva retirada. La posterior reconstrucció es va acabar el 1976



Al segle XIII es comença a construir el que ara es coneix com la Vila Vella, actualment encara en conserva l'estructura dels carrers i la Plaça Major porxada.



 
Com a bona part de les poblacions ubicades a les riberes dels rius, a Sant Joan de les Abadesses es crearen durant la segona part del segle XIX, indústries i colònies tèxtils.


La indústria tèxtil, igual que a tot el país, ja és història a la vall. però la ramadera perdura, principalment representada per la vaques i porcs.




Aquesta  industrialització  va impulsar l'arribada del ferrocarril a Sant Joan, línia que va quedar però interrompuda els anys 70 del segle XX. Actualment se'n conserva l'edifici de l'estació i annexos...



 
I un tram de via morta per conservar-ne el record. Les rodalies s'han convertit en una zona d'esbarjo, l'estació en restaurant i en punt de lloguer de bicicletes i burricletes.


I el camp de petanca, tal i com es  lamenten els avis del poble, s'ha convertit en aparcament per als forasters.

 
El llegat que ha deixat el ferrocarril ha estat el tram de via verda que uneix Ripoll amb Sant Joan, i que s'allarga fins a Ogassa en el que s'anomena la Ruta del Ferro i el Carbó. Aquest darrer tram s'usava només per transportar el carbó que s'extreia de les mines d'Ogassa






Via verda tenyida de gris, el verd està escampat però per tot el paisatge. El cas és que per allà on fa poques dècades hi passava el tren, ara hi circulen ciclistes i vianants.



 

Via verda que enllaça amb el tram que va fins a Olot, Girona i acaba a Sant Feliu de Guíxols, a ran de mar.
Un total de 140 quilòmetres a través del Ripollès, la Garrotxa, la Selva, el Gironès i el Baix Empordà, tot un repte.