Pinós

Municipi de la comarca del Solsonès amb cinc entitats de població, que són Pinós, Ardèvol, Vallmanya, Sant Just d'Ardèvol i les Cases de Matamargó, la majoria presenten un poblamet disseminat.

Pinós és una d'aquestes entitats disseminades, composta majoritàriament per masies.

A la serra de Pinós, a 904 metres d'altitud hi està enclavat el Santuari de Santa Maria de Pinós, documentat per primer cop el 1285, les posteriors reformes fan que no sigui visible cap element del temple medieval. La portalada està datada el 1642 i el pòrtic exterior de 1803.

A l'interior s'hi conserva la talla policromada de la Mare de Deú de Pinós, d'estil barroc.

L'Hostal de Pinós situat al costat mateix del santuari, hi està fortament lligat. Va obrir les portes el 1524 i és considerat el local de restauració més antic de Catalunya que mai ha tancat. A partir del segle XVI el santuari de Pinós es va convertir en un punt de pelegrinatge i a l'hostal se'ls oferia llit i menjar.

La creu de terme és una mostra de la importància de l'indret com a lloc de devoció i acollida de pelegrins, situada davant de l'església està relacionada amb els antics camins de pelegrinatge i comunicació.

Ben a prop del santuari hi trobem representat el Centre Geogràfic de Catalunya amb una rosa dels vents gravada en pedra, a la mateixa serra de Pinós a uns 940 metres d'altitud.

Hi ha gravat també a la pedra, la direcció on es troben diferents punts de la nostra geografia.

Es dona la particularitat que l'Institut Cartogràfic de Catalunya, el 2004, va determinar que aquest punt geogràfic central estava situat 4,8 km. més al sud, dins també del terme municipal de Pinós, però. No sé si algun dia hi traslladaran tot el muntatge.

Sant Feliu Sasserra

Municipi lluçanès adscrit administrativament a la comarca del Bages. 

Es dona la curiositat que en crear-se la comarca del Lluçanès el 2023, Sant Feliu Sasserra va passar a formar part de la nova comarca, al cap de vuit setmanes però, en el ple municipal es va decidir tornar a formar part del Bages.

Tot i ser una de les viles cremades el 1714 per les tropes borbòniques, el nucli urbà conserva un marcat aspecte medieval.

L'església de Sant Feliu és un edifici gòtic tardà aixecat el 1581 sobre l'antiga església romànica del segle XI, de la qual se'n conserven uns murs i la portada romànica. La capella del Santíssim hi va ser afegida el 1881.

La seu de l'Ajuntament és un edifici del 1611 amb façana renaixentista. Va ser la seu de la cúria de la sotsvegueria del Lluçanès fins al decret de nova planta, quan va passar a ser la seu de la casa de la vila. Després de la restauració del 1972 va allotjar també la biblioteca i el jutjat i l'arxiu municipal.

Ja que som a la Plaça Major, direm que és una plaça rectangular de no gaire amplada. La majoria de les edificacions són cases senyorials de diferents estils.

La Torre Vilaclara és un gran casal d'estil eclèctic edificat el segle XIX i catalogat com a BCIN

Tot passejant pel nucli urbà podem trobar altres edificis interessants, alguns d'ells catalogats com a BCIL

Sant Feliu Sassera, com a seu de la sotsvegueria del Lluçanès va concentrar entre 1616 i 1648, 23 processos contra dones acusades de bruixeria, i segons fons oficials, almenys 6 d'elles van ser condemnades i executades a la forca. Tot això i més s'explica al Centre d'Interpretació de la Bruixeria.

El Serrat de les Forques és el lloc on van ser executades les malaurades dones que, acusades de bruixeria, van ser condemnades a morir a la forca. Actualment, al punt més alt hi ha la glorieta Vilaclara, una construcció modernista octogonal, on hi ha inscrits el nom dels vuit vents.

Des d'aquest punt hi ha una immillorable vista del poble i de la comarca, amb els Pirineus de fons si mirem cap on toca.

Oristà

Municipi de la comarca del Lluçanès, situat a la vall de la riera Gavarresa, el més gran en extensió d'aquesta comarca creada el 3 de maig de 2023, anteriorment pertanyia administrativament a la comarca d'Osona.

Tot i que Oristà va ser una de les viles cremades per les tropes borbòniques el 1714, dins del seu nucli resten alguns elements arquitectònics anteriors a la crema

Sant Andreu d'Oristà, romànica d'origen, és esmentada des del 942. La construcció actual d'estil neoclàssic data del segle XVIII, però al seu interior hi conserva l'antiga cripta romànica.

Les construccions de la Plaça de l'Església són majoritàriament del segles XVII i XVIII, entre les quals hi figura l'edifici de l'Ajuntament.

La Rectoria de Sant Andreu, adossada a la paret sud de l'església, va ser reformada durant la dècada de 1970

L'element cilíndric adossat a la façana de la rectoria és una tina de vi de 2,90 metres de diàmetre i 3,55 de profunditat. Actualment la rectoria allotja el Museu Rocaguinarda de terrissa catalana, i la tina està tapada, ja no conté vi.

Dominant el poble des del puig de Sant Joan està ubicada la capella de Sant Sebastià, reconstruïda el 1722. El segle XV ja se n'havia bastit una d'anterior en ser derruïda per un terratrèmol l'original capella documentada des del 923.